L’ocell de fusta de Saqqara: quan la imaginació moderna diu més de nosaltres que dels egipcis

L’anomenat ocell de fusta de Saqqara, conservat al Museu Egipci antic del Caire, és una peça petita però extraordinàriament potent des del punt de vista simbòlic i historiogràfic. Procedeix de la necròpolis de Saqqara i està tallat en fusta amb una simplicitat formal que amaga una gran capacitat d’evocació. Representa un ocell amb les ales esteses, sense potes visibles, amb un cos lleuger i una silueta clarament pensada per suggerir moviment.

La seva particularitat més comentada és la cua. No té la forma típica de les cues d’ocell que observem a la natura, sinó que presenta un pla vertical que recorda, inevitablement, l’estabilitzador d’un avió modern. Aquesta característica ha alimentat durant dècades tota mena d’especulacions, especialment per part dels defensors de les teories dels anomenats “antics astronautes”, que veuen en aquesta peça una prova que els egipcis no podien haver concebut formes aerodinàmiques sense ajuda extraterrestre.

I aquí és on el debat deixa de parlar de l’objecte i comença a parlar de nosaltres. Resulta sorprenent fins a quin punt, per a una part del públic modern, és més fàcil creure que una civilització antiga va rebre ajuda d’éssers d’un altre planeta que acceptar que els humans, fa milers d’anys, eren plenament capaços d’observar, experimentar, imaginar i innovar. L’ocell de Saqqara no necessita extraterrestres per ser explicat; necessita context històric, coneixement cultural i una mica menys de prejudici sobre la intel·ligència humana del passat.

Els egipcis observaven la natura amb una atenció extraordinària. Simplificaven formes, abstraïen idees i no tenien cap problema a crear objectes que no copiessin literalment la realitat, sinó que en destil·lessin l’essència. La forma de la cua no ens parla necessàriament de vol mecànic, sinó d’estabilitat visual, d’equilibri formal o fins i tot d’un element que avui s’ha perdut, com ara una cua de tela o plomes afegides.

A més, cal recordar que en el pensament egipci els ocells estaven profundament vinculats al ba, aquella part de l’ésser humà capaç de moure’s entre mons. En aquest sentit, l’objecte no havia de volar físicament: havia de suggerir moviment, llibertat i transcendència. La seva eficàcia no era tècnica, sinó simbòlica.

L’ocell de fusta de Saqqara és, doncs, un bon exemple de com projectem idees modernes sobre objectes antics. Quan no entenem alguna cosa, sovint preferim convertir-la en misteri abans que acceptar una veritat molt més interessant: que la creativitat, la capacitat d’innovar i de pensar formes noves no són un invent modern. Aquest petit ocell no demostra cap contacte extraterrestre, però sí una cosa molt més important: que els humans, ahir com avui, han estat capaços d’imaginar molt més del que alguns estan disposats a

admetre.